Las Benignes de Jonathan Littell

 

• Apunts per la lectura 

Personatge fictici que narra en primera persona els fets de la segona guerra mundial , el títol fa referència a Esquil i les seves Erines o dones vengatives 

(Les Bienveillantes)

Quaderns Crema, col. Biblioteca Mínima

Barcelona, 20072 [2007]

1. Qui és realment el personatge de Max Auè ? Què representa o simbolitza? 

2. Quin és el valor que li dona  a  l’amistat , per exemple al seu amic Thomás ? 

3. Quina és la principal funció de Max ? 

4. Com interpreta la seva relació amb dos personatges que tenen un protagonisme a la novel·la : Eichmann  i Speer ? 

5. La seva afectivitat com s’expressa en les figures de Helena i del seu amic Thomas ? 

6. Quan Max reflexiona sobre alguna de les situacions de violència i cruesa com ho fa ? A què respon ? Veus que neixen sentiments i emocions en la seva persona en alguna ocasió ? 

7. Quin és el principal problema que Max té en relació a la seva mare i la parella ? Creus que podría ser real que la policia en plena guerra tingués la voluntat de la investigació d’un crim ? Et sembla verosímil el final del desenllaç? 

8. La dedicatòria sembla parlar d’un presagi que persegueix tota la novel·la , però creus que l’autor és sincer amb això o és una estratègia comercial ? Raona la resposta. 

9. A què responen els títols Tocata, Alemandas I II , Courante, Zarabanda, Minueto,( en rondós) Aire, Giga..? 

10. En les primeres línies ens parla de la “NINFOSIS” , creus que té un significat amb la lectura posterior ? Quin ? 

11. Consideres què el personatge té un perfil psicopàtic ? 

12. Com veus la relació amb la seva germana , et sembla malaltissa o la podries justificar avui des del present immediat ? 

LES ERINIES , MITOLOGIA 

Les eumènides (en grec antic Εὐμενίδες), o les erínies (grec Έρινύες) són, en la mitologia grega i romana unes divinitats violentes. Els romans les van identificar amb les fúries (Furiae) o dires (Dirae), i eren la personificació de les causes pronunciades contra un criminal. Erínnia derivaria del grec ἐρίνω ορ ἐρευνάω, i seria el nom d'una dea de la venjança. Eumènides volia dir "benvolents", un sobrenom destinat a adular-les, i es va usar per primer cop amb l'absolució d'Orestes per la cort de l'areòpag. La paraula "fúria", per contra, fa referència a un dels efectes que causaven en les seves víctimes: embogir de furor.

Havien nascut de la sang d'Urà que va impregnar la Terra (Gea) quan va ser castrat per Cronos, i el seu nombre era indeterminat. Formen part de les divinitats més antigues del panteó hel·lènic. Són forces primitives que no reconeixen l'autoritat de les divinitats més joves. Són semblants a les Parques o als Destins, que no tenen altra llei que ells mateixos, i als quals, fins i tot Zeus es veu obligat a obeir. Epimènides les fa germanes de les Moires, filles de Cronos i d'Eurínome. Èsquil, diu que són filles de Nix, la Nit. I Sòfocles, les fa filles de Gea i Èreb, la Foscor. En la tradició òrfica, eren filles d'Hades i Persèfone. La Ilíada parla clarament de la relació amb l'infern de les Eumènides.

A partir dels poemes homèrics la seva missió més important és venjar els crims comesos pels mortals. Les Erínnies dicten a Altea el càstig a Melèagre com a venjança per haver matat els seus oncles. Són les causants de les desgràcies de la família d'Agamèmnon, a conseqüència del sacrifici d'Ifigènia. Elles impulsen Clitemnestra a matar el seu marit i després, per la mà del seu fill Orestes, la castiguen. Persegueixen Orestes com a assassí de la seva mare. Fan un paper semblant en la maledicció que cau sobre Edip.

Castiguen aquells que intenten alterar l'ordre establert, ajudant Nèmesi, i torturen els condemnats per haver estat criminals en vida (les seves tortures van ser incorporades a les de l'infern en segles posteriors pels cristians). Pronunciar el seu nom era un tabú, per por d'invocar-les, és per això que van rebre diferents noms eufemístics. Se'ls retia culte mitjançant sacrifici d'ovelles negres (imatge heretada també pel cristianisme). Prohibeixen als endevins i als profetes que revelin amb massa claredat els esdeveniments futurs, per no alliberar els humans de la incertesa, ja que s'assemblarien massa als déus. Una de les seves funcions essencials és castigar els homicides, no només els criminals i els assassins que han actuat voluntàriament, sinó l'homicida en general, ja que l'assassinat és una lacra religiosa que posa en perill la coherència del grup. Normalment l'assassí és desterrat del seu país i va errant de ciutat en ciutat fins que troba algú que el purifiqui. Sovint les Eumènides el fan embogir.

Posteriorment, el poeta romà Virgili (probablement, treballant sobre una font alexandrina i recollint fonts anteriors) en va identificar tres: Al·lecto ("la implacable", que apareixia en la seva Eneida), Megera ("la gelosa") i Tisífone ("la venjadora de la mort"). Els seus cabells estaven cenyits amb serps, els seus ulls ploraven sang, i la seva aparença era espantosa. A vegades, eren representades amb ales de rat-penats o ocells, o amb el cos d'un gos i amb torxes a la mà. Quan tenen una víctima la fan embogir i la torturen. Se les compara amb "gosses" que persegueixen els humans. Viuen en la tenebra a l'Hades, a l'Èreb. Virgili les presenta turmentant les ànimes dels difunts. Sembla que aquesta condició prové de la religió etrusca que situava al món infernal éssers monstruosos que turmentaven els difunts.

Apareixen en diverses obres de ficció, com la Divina Comèdia de Dant on són els guardians de la ciutat de Dite,[1] els quadres de Francis Bacon o en diversos còmics.[2]

Dins el club de lectura que coordino amb la Guila Fidel estem treballant el tema del Mal . El format virtual ens permet trobar-nos còmodament per analitzar les lectures. Enguany amb el Mal hem pensat des de l'assaig de la professora Ana Carrasco-Conde , "Decir el Mal" era una bona manera d'introduir la qüestió . La tesi del llibre assenyala que el Mal està en la forma ordinària de relacionar-nos , sigui els micro gestos, o bé la indiferència del Món que ens colpeja . Per això diferència entre la crueltat, la cruesa, lo cru identificant una serie de representacions del Mal amb unes figures concretes que el perpetuen , però les que potser sorprenen més per la seva llunyania del concepte de Mal associat a Monstre o psicòpata és aquesta que dèiem , la de qui obeeix amb total indiferència vers la víctima , deshumanitzada, invisibilitats. El  joc amb la "Divina Comédia" de Dante i els cercles per on el poeta va viatjant amb Beatriu permet entendre aquest Mal gèlid , fred, que deixa de ser empàtic... La novel·la que el dia 27 de setembre amb el seu traductor Pau Joan , guanyador del premi a la millor traducció en català de Serra d'Or, ens permetrà dialogar és "Les Benignes" , títol que s'identifica amb la mitologia i les dones que promouen una venjança de qui ha comès un crim o assassinat i que al final  del llibre el propi protagonista s'encarrega de defensar de forma cruel i despietada. Tota les més de 990 pàgines van dirigint el lector  per un recorregut fastigós, tortuós , dur que gira entorn del sexe i la homosexualitat del protagonista explicit, les seves obsessions com el recurs al vòmit, la femta , la tanatologia , l'horror , les salvatjades més inversemblants ... a mesura que avança el text el protagonista té distintes relacions amb l'amistat de Thomas, la seva amiga Helene , la seva mare i company, els distints caporals i militars nazis fins i tot el Füreh .. les reflexions que va fent pretenen justificar la seva participació com a administrador, com a gestor de camps i de la producció militar . L'argumentació que fa servir va del paper dels bolxevics o rusos i la seva barbàrie amb jueus, i altres pobles  i  la anomenada "Solució Final! amb Eichman com a protagonista , que presenta com un personatge gris, trist, sense esma , un buròcrata .. però justifica que el tema jueu no serà el leiv motiv bàsic del nacionalsocialisme en cap cas. Els americans i altres pobles com els anglesos també han massacrats com dirà Max Auè en el seus discursos i mostrarà certa pietat en algunes ocasions que sembla que el santifiquen però d'altres com la seva crueltat quan veu amenaçada la seva posició en un futur farà que no tingui cap escrúpol . El personatge com a perpetuador  crec que en cap cas queda justificat com pretendrà el seu autor J.Littlel precisament perquè l'argument dels altres també ho fan i tu , ciutadà comú ho podries fer , no serveix com a principi . Una obra que realment malgrat un cert divertimento final no crec que permeti tractar el tema del Mal culpabilitzant la població en general de la barbàrie nazi .